Història

La seva vida

Segons canten els gojos i diu la tradició popular, la nostra patrona va nàixer a la ciutat egípcia d'Alexandría, entre els segle III i IV. Era filla d'una noble família, però va veure com és troncava el seu futur per la prematura mort de la seva mare. En el dol el pare desitjà retirar-se a la vida monástica però només una cosa ho impedia, no volia deixar sola a la seva estimada filla. és precisament per això, i per atendre la seva pròpia religiositat, que Marina decidir acompanyar-lo renunciant, per tant, a la femenitat.Entrà al monestir disfressada de vailet, amb el pseudònim de fra Marí.

Durant els primers anys de vida al monestir, l'existència li fou favorable. Es guanyar l'afecte de tothom per la seva santedat i caritat cristiana. Però desprès de la mort del seu pare li arribaren els dies difícils.

"Encarregat" com era de les recaptacions, un dia de tempesta es va veure "obligat" a pernoctar a casa de la potentada família de Pandoquio. Dies després, amb perplexitat, era acusat per la filla de la casa, Rimastra, d'haver-la violat.

L'enrenou creat fou tan gran, com gran era el pecat que se li imputava. Ella, sense poder revelar la seva identitat oculta, decidí, encoratjada per la fe, afrontar i suportar el càstig a que la condemnessin. Fuetejada i repudiada del monestir, fou expulsada a patir vergonya pública al davant de les escales d'un temple de la ciutat. Allí patí tota mena de despits i, fins i tot, es diu que hagué de vetllar per una criatura nascuda d'una fornicació no comesa.

Però amb tanta resignació visqué aquest martiri d'humiliacións que després de cinc anys, el clergat li condonà la pena. "Purificat" a la vista de la gent d'aquesta falta, suplicà ser "readmès" en el monestir, fet que aconseguí però com a darrer de tots els monjos, les pitjors feines li eren reservades. Emmalaltit pel calvari sofert abraçà la dolça mort acompanyat per cinc frares, els quals mentre l'amortallaven s'esglaiaren en descobrir la identitat del difunt.

- Valga'm Déu, és una dona!.

Aviat corregué la veu i a "vox populi", com es feia aleshores, fou proclamada santa, verge i mártir. Fins i tot es diu que Rimastra, emmalaltida de remordiments, reuní les últimes forces per anar a plorar sobre la tomba de "fra Marí". El penediment fou tan gran i sincer que el miracle de la curació s'obrà i la nostra patrona no sols esdevingué símbol de coratge i fermesa sinó també de guariment.

Però amb la mort no podem acabar aquesta breu ressenya, ja que les despulles dels sants "visqueren" una llarga peregrinació. Segons ens diu mossèn Sirisi i Mestre en els seus sermons, escrits pels volts de 1910, va ser un venecià qui captivat per aquesta història va aconseguir traslladar les restes de la santa a la seva ciutat natal el 17 de juliol de 1113. Més tard, el rei Martí de la corona d'Aragó, aconseguí tal privilegi per Barcelona, on reposà a partir del 10 de febrer del 1420, en el convent de la Mercè. Cent anys després, sortiren d'allí les relíquies vers Pratdip i el santuari de la Misericòrdia de Reus. Malauradament el pas encegat de la guerra civil ho destruí tot i de les restes de la santa, que sapiguem, sols queda el reliquiari de Reus.

Actualment, la festivitat de la patrona és el 18 de juliol i sol traspasar-se al diumenge més proper. Misses, sardanes, romeria, ofrena floral i molta festa i gresca es repartiexen durant aquest dies.